1. Identificació del problema: la fragilitat de la memòria oral

La primera evidència recollida és la gran riquesa pedagògica que posseeix el claustre; hi ha un coneixement profund de l’alumnat i unes pràctiques d’aula consolidades. Tanmateix, el claustre i l’equip directiu han expressat la seva necessitat de posar per escrit les seves pràctiques educatives i així establir una línia de centre. En un context de centre amb una aula multinivell (dues edats mesclades) i un alumnat amb perfils inestables, aquesta manca de documentació genera una sensació d’inseguretat organitzativa tant per l’equip docent com per l’alumnat. El problema real no és la falta de mètode, sinó la seva invisibilitat, fet que posa en risc la continuïtat pedagògica cada vegada que hi ha un canvi en la plantilla docent.

2. La planificació de la millora: de la paraula a l’acord escrit

Davant d’aquesta situació, la intervenció s’ha planificat no com una imposició externa, sinó com un procés d’acompanyament i guiatge seguint la demanda del centre. La millora es concreta en la creació d’un full de ruta metodològic. No es tracta d’un document administratiu més, sinó d’un instrument funcional que té com a objectius:

• Sistematitzar els acords que ja existeixen però que no estan escrits.
• Garantir que, malgrat l’alta mobilitat del professorat prevista, qualsevol docent nou pugui entendre i mantenir la línia del centre des del primer dia.
• Protegir el dret de l’infant a una educació coherent, evitant que el seu pas per l’escola sigui una suma de “bolets” metodològics segons el docent que li toqui.

3. Reflexió psicopedagògica

Com a psicopedagoga en pràctiques, el meu repte en aquesta fase és actuar com a facilitadora de consensos. He après que la millora no depèn de la quantitat de text redactat, sinó de la capacitat de transformar la cultura del diàleg en una cultura de l’acord documentat. La receptivitat del claustre és la nostra gran fortalesa, però la gestió del temps i la complexitat de l’aula de dues edats ens obliguen a ser molt realistes i pragmàtics en el disseny d’aquest full de ruta per assegurar que sigui realment funcional i perdurable.

Seguidament, adjunto una breu infografia per exposar de manera més clara la meva proposta de programa d’intervenció psicopedagògica:

També, torno a incorporar l’enllaç del Site creat per fer l’assessorament als docents del centre, on s’exposen totes les activitats de la proposta detalladament, el contingut i els materials. En aquest, es pot observar perfectament l’organització de la intervenció, la temporalització, els instruments d’avaluació, etc.:

https://sites.google.com/reconeixementexpressiiregulaci/proposta-dintervenci%C3%B3-per-a-infants-amb-trastorn-de-lespectre-autista/bloc-iii-regulaci%C3%B3

Quan vaig començar a dissenyar la proposta d’intervenció, tenia clar que no volia crear un recull d’activitats desconnectades, sinó construir un recorregut amb sentit. Un camí que ajudés els infants a comprendre què senten, a expressar-ho i, finalment, a poder regular-ho. Per això mateix, la planificació s’estructura en tres blocs que funcionen de manera seqüencial i complementària:

Bloc 1: Reconeixement emocional
Aquest primer bloc posa les bases de tot el procés. L’objectiu és que els infants puguin identificar les emocions, tant pròpies com dels altres. A través de recursos visuals, pictogrames i dinàmiques compartides, es busca donar nom a allò que sovint només es manifesta en forma de conducta.

Bloc 2: Expressió emocional
Un cop les emocions són reconegudes, cal poder expressar-les. En aquest bloc es treballa la comunicació emocional, tant verbal com no verbal, oferint diferents canals perquè tots els infants, especialment aquells amb més dificultats, puguin trobar la seva manera d’expressar-se.

Bloc 3: Regulació emocional
Finalment, el tercer bloc se centra en la gestió de les emocions. A través d’estratègies com la respiració, el role-playing o espais com el cercle de la paraula, es promou que els infants aprenguin a afrontar situacions emocionals de manera més adaptativa.

A més, aquesta seqüència no és només una organització d’activitats, sinó una manera d’entendre el procés emocional dels infants. Cada bloc prepara el següent, i tots junts configuren un recorregut d’aprenentatge amb sentit. Pel que fa a l’estructura global de la intervenció, aquesta es sosté sobre diversos pilars:

• Metodologia inclusiva i estructurada, amb l’ús de suports visuals (SAAC) i estratègies com el model TEACCH
• Treball cooperatiu, que afavoreix l’aprenentatge entre iguals
• Participació activa del professorat, que esdevé clau en la implementació
• Avaluació contínua, basada en l’observació, registres i rúbriques, que permet ajustar la intervenció

També és important destacar que aquesta proposta no es limita a una acció puntual, sinó que s’integra dins la dinàmica de l’aula al llarg de diverses setmanes, amb una temporalització flexible que respecta el ritme dels infants. Aquesta estructura es podria entendre com un procés en cadena, on cada peça és necessària per donar sentit a la següent. En aquest sentit, m’agrada pensar la proposta com un Tangram, ja que cada bloc és una peça que, per si sola, té valor, però és en la seva combinació on es construeix una imatge completa.

Més enllà de les activitats, la intervenció també incorpora una mirada metodològica clara. Es basa en un enfocament inclusiu i constructivista, amb estratègies com l’ús de suports visuals (SAAC), l’estructuració de l’entorn (TEACCH) i el treball cooperatiu. A més, el professorat hi té un paper central, ja que és qui implementa les activitats a l’aula amb el suport i assessorament psicopedagògic.

Pel que fa a l’avaluació, aquesta es planteja com un procés continu que permet observar l’evolució de l’alumnat. No es tracta només de valorar resultats finals, sinó de comprendre el procés: com participen, com expressen les emocions i quines estratègies utilitzen per regular-se. Per això, s’utilitzen instruments com l’observació sistemàtica, les rúbriques i els registres d’aula.

A més, aquesta planificació intenta donar resposta a una necessitat real del context, però també vol ser una eina útil i aplicable per al professorat. No és una proposta tancada, sinó flexible i adaptable, pensada per créixer i transformar-se a mesura que es posa en pràctica.

Finalment, adjunto l’enllaç del Site que he creat per orientar al professorat: https://sites.google.com/reconeixementexpressiiregulaci/proposta-dintervenci%C3%B3-per-a-infants-amb-trastorn-de-lespectre-autista/bloc-iii-regulaci%C3%B3

Al llarg de la meva estada al centre, he anat descobrint que, més enllà dels continguts curriculars, hi ha un element que travessa el dia a dia de l’aula i que sovint passa desapercebut: les emocions. No perquè no hi siguin, sinó perquè, en molts moments, no sabem com acompanyar-les.

A les aules d’Infantil i de Cicle Inicial, he pogut observar situacions en què alguns infants es desregulen fàcilment, mostren conductes disruptives o tenen dificultats per expressar què els passa. Aquestes situacions no només afecten l’infant, sinó també el clima d’aula i les relacions que s’hi construeixen. Però el que més m’ha interpel·lat és veure com aquestes dificultats es fan encara més evidents en l’alumnat amb necessitats educatives específiques, especialment en infants amb TEA, per als quals reconèixer, expressar i regular les emocions esdevé un repte encara més complex.

Davant d’aquesta realitat, vaig començar a preguntar-me si el problema era realment dels infants o si, en part, era del sistema que no sempre els ofereix les eines necessàries per comprendre’s emocionalment. Aquesta reflexió m’ha portat a entendre que no es tracta d’intervenir només sobre conductes concretes, sinó de fer un canvi de mirada: passar d’un model reactiu, que actua quan el conflicte ja ha aparegut, a un model preventiu que posa les emocions al centre del procés educatiu.

És en aquest punt on neix la meva proposta d’intervenció psicopedagògica. Una proposta que no se centra únicament en l’alumnat amb TEA, sinó que parteix d’una mirada inclusiva, entenent que treballar les emocions és una necessitat de tot el grup. L’objectiu és oferir al professorat eines i estratègies per acompanyar aquest procés dins l’aula ordinària, fent de l’educació emocional un element estructural i no puntual.

La proposta s’organitza en tres grans blocs: el reconeixement, l’expressió i la regulació emocional. Aquesta seqüència no és casual, sinó que respon a una idea molt clara: no podem regular allò que no sabem identificar, ni expressar allò que no entenem. Per això, es planteja un treball progressiu que acompanya els infants des de la presa de consciència emocional fins a la gestió d’aquestes emocions en situacions quotidianes.

A nivell personal, aquest procés m’ha fet replantejar el meu rol com a futura psicopedagoga. Ja no es tracta només de detectar necessitats o dissenyar intervencions, sinó d’acompanyar processos de canvi dins del centre, construint conjuntament amb el professorat i donant sentit a allò que passa a l’aula. Entenc, cada vegada més, que educar també és educar emocionalment, i que sense aquest treball, qualsevol aprenentatge queda incomplet.

Iniciar aquest període de pràctiques ha estat, per a mi, molt més que un requisit acadèmic. És un moment que visc amb una barreja d’il·lusió, respecte i també certa incertesa. Il·lusió per poder apropar-me a la realitat educativa des de dins, des de la quotidianitat d’un centre; respecte per la complexitat que implica intervenir en contextos reals; i incertesa perquè sé que em trobaré amb situacions que no sempre tindran respostes clares.

Arribo a les pràctiques amb una mirada construïda des de la reflexió teòrica, però amb la necessitat profunda de contrastar-la amb la realitat. Sento que aquest és el moment de començar a donar forma a la meva identitat com a futura psicopedagoga, no només des del que sé, sinó des del que soc capaç d’observar, escoltar i comprendre.

Pel que fa a les meves expectatives, una de les principals és poder entendre el funcionament real de la intervenció psicopedagògica dins d’un centre educatiu. M’interessa especialment veure com es construeixen les relacions entre els diferents agents: alumnat, famílies, docents i serveis externs. Sovint, des de la teoria, aquestes relacions es presenten de manera estructurada, però intueixo que en la pràctica estan plenes de matisos, tensions i equilibris constants.

També espero poder desenvolupar una mirada més sistèmica. És a dir, anar més enllà del cas individual i entendre com el context influeix en cada situació. M’agradaria aprendre a llegir el centre com un sistema viu, en el qual cada acció té un impacte en el conjunt.

Una altra expectativa important és poder participar, encara que sigui de manera progressiva, en processos reals d’observació, detecció de necessitats i proposta d’intervencions. No tant des d’un rol protagonista, sinó des d’una actitud d’aprenentatge, d’escolta i de construcció compartida. Considero que aquest procés m’ajudarà a guanyar seguretat i criteri professional.

Alhora, també em plantejo aquest període com una oportunitat per revisar-me. Per qüestionar idees prèvies, per reconèixer límits i per identificar aquells aspectes que necessito seguir treballant. Entenc les pràctiques com un espai on equivocar-se també forma part de l’aprenentatge.

Pel que fa a la meva presentació, em defineixo com una persona implicada, sensible a les realitats educatives i amb una clara vocació per contribuir a una educació més inclusiva i humana. Dona molta importància a les relacions, a l’acompanyament emocional i a la necessitat de generar espais de confiança. Crec fermament que darrere de cada dificultat hi ha una història que necessita ser escoltada.

M’agradaria poder aportar al centre una mirada respectuosa, oberta i reflexiva. No amb la voluntat de canviar res de manera immediata, sinó d’entendre primer per poder, més endavant, contribuir de manera significativa.

Per aquest motiu, inicio aquestes pràctiques amb la sensació que són una oportunitat per créixer, no només com a professional, sinó també com a persona. I amb el desig que aquest procés em permeti apropar-me una mica més a la psicopedagogia que vull construir.

Hola a tothom,

El contacte amb el tutor de pràctiques, Sergi Padilla, ha sigut ràpid i senzill per poder posar-nos d’acord en el començament de les pràctiques. M’ha posat en contacte per e-mail amb el departament psicopedagògic de l’escola, l’Ely i l’Isaac per concertar una primera reunió per conèixer-nos i parlar una mica sobre el funcionament del centre.

Al mes de març ens vam reunir l’Ely, l’Isaac i jo, a l’aula del departament a l’escola i així vaig saber com era el centre, com funcionaven i quins problemes o necessitats consideraven importants per poder fer una intervenció. En una primera aproximació, comentaren que el professorat tenia dificultats per gestionar algun alumnat, concretament a 6è de primària i a 2n d’ESO i que hi havia una gran diversitat a les aules, tant per trastorns del desenvolupament com alumnat nouvingut amb dificultats amb l’idioma i baixos recursos econòmics.

Vam concretar que els enviaria una entrevista via e-mail tant a ells com al cap d’estudis i el professorat i analitzaria els resultats per veure quina línia d’intervenció seguiria.

Fins aviat!

Bona nit,

A continuació adjunto una presentació amb les caracterísitques principals del centre on estic fent les pràctiques, així com les necessitats detectades a partir d’un qüestionari i una anàlisi DAFO.

Salutacions.

https://prezi.com/view/9GURt3fL7AERwU8oK4MG/?referral_token=J_wtS4lnB3FN

Bona nit companys i companyes,

Comparteixo amb vosaltres la meva presentació sobre l’anàlisi i necessitats del meu centre de Pràctiques: Fundació Adana.

https://docs.google.com/presentation/d/16v2pPDaW_vR_BF3oAxAvG3vZ2fk5k_K7LccfeFQ-6Zo/edit?usp=sharing