El dijous 14 de maig s’ha iniciat la implementació del programa d’intervenció a l’aula d’I4. Aquest moment m’ha generat molta il·lusió, però també nervis i incertesa, perquè després de moltes setmanes de planificació, disseny de materials i assessorament, s’ha pogut observar com la proposta prenia vida dins la realitat de l’aula.

L’objectiu principal d’aquesta primera sessió ha estat iniciar el treball del Bloc I del programa, centrat en el reconeixement emocional, i observar com els infants responien als suports visuals, als pictogrames i a la simbologia emocional plantejada. També, un dels objectius ha estat valorar si la metodologia per racons facilitava la participació i la inclusió de tot l’alumnat dins l’aula ordinària. Per aquest motiu, aquesta primera sessió no només tenia una finalitat d’aplicació de les activitats, sinó també d’observació i recollida d’informació per poder ajustar la intervenció a les necessitats reals del grup.

Abans d’iniciar la implementació havíem acordat, conjuntament amb la tutora i la vetlladora, organitzar les activitats en petits grups per poder oferir un acompanyament més individualitzat, sobretot tenint en compte la complexitat del grup. A l’aula hi ha disset infants i s’han repartit en quatre racons. En cada espai hi ha estat present una persona referent: la tutora, la vetlladora, alguna altra mestra en determinats moments i jo mateixa. Això ha permès poder observar amb més deteniment la resposta dels infants i així també adaptar les activitats segons les necessitats que anaven apareixent.

Durant aquesta primera sessió s’han dut a terme les activitats del primer bloc: el mirall de les emocions, l’emocionòmetre i una primera aproximació al segon bloc amb els pots de les emocions. L’acollida general del grup ha estat molt positiva, especialment envers la simbologia dels pictogrames i la gestualització amb les mans. Pràcticament tots els infants han associat correctament aquests recursos amb les emocions treballades, la qual cosa considero que és un indicador molt significatiu. Aquest fet m’ha permès observar que els suports visuals i manipulatius poden facilitar l’accés al contingut emocional, sobretot en una etapa en què molts infants encara necessiten recursos concrets per poder identificar i expressar allò que senten.

A més, les mestres també han valorat positivament els materials i la seva funcionalitat. M’ha sorprès especialment aquesta bona resposta perquè el curs passat havien treballat les emocions a partir del “Monstre de colors”, associant cada emoció amb un color concret, però l’escola finalment va decidir retirar aquesta proposta perquè no havia donat els resultats esperats. Per aquest motiu m’ha alegrat molt constatar que els infants han connectat tan bé, en tot moment, amb aquesta nova manera de treballar les emocions.

Les activitats que han generat més participació i també més informació emocional han estat la del mirall de les emocions, l’emocionòmetre i especialment la dels pots de les emocions. Aquesta activitat ha consistit en seleccionar imatges de diferents contextos i col·locar-les dins el pot de l’emoció que els ha generat aquella situació. Posteriorment, en gran grup, hem fet una rotllana per poder compartir el motiu de la seva elecció. Aquesta dinàmica ha funcionat com una evidència directa del procés, ja que ha permès observar quines emocions identificaven els infants, com les associaven a situacions concretes i quina capacitat tenien per verbalitzar o representar el que sentien.

Pel que fa a l’avaluació, aquesta primera sessió s’ha valorat a partir dels instruments previstos al REPTE 3 i recollits al “Site”, especialment l’observació sistemàtica, els registres qualitatius d’aula i les rúbriques autoavaluatives. Aquests instruments han permès observar indicadors de procés com la participació de l’alumnat, la implicació en les activitats i l’ús dels suports visuals per identificar emocions. També han permès començar a valorar indicadors de resultat relacionats amb la millora en el reconeixement emocional i la participació dins l’aula ordinària.

Durant aquesta activitat han sorgit moments molt significatius. Un infant que actualment viu en un centre d’acollida, acabat d’arribar al centre, i amb una situació socioeconòmica complexa, ha agafat la imatge d’una família i l’ha situat dins del pot del fàstic. Aquest moment m’ha impactat amb molta profunditat, perquè darrere d’aquesta acció hi ha molt malestar emocional i una història personal molt complexa. A partir d’aquí he començat a treballar amb ell algunes emocions relacionades amb la ràbia, el dolor i el rebuig que sovint canalitza a través de problemes de conducta. La seva resposta ha estat positiva i el vincle amb ell m’ha resultat fàcil d’aconseguir. Aquest fet m’ha sorprès perquè les mestres han compartit amb mi que generalment és un infant a qui li costa vincular amb l’adult.

Aquest moment també m’ha fet reflexionar sobre la dimensió ètica de la intervenció. Considero que, quan apareixen situacions personals tan sensibles, és essencial preservar la confidencialitat de l’infant i no reduir-lo a la seva conducta o a la seva situació familiar. Per aquest motiu, he intentat interpretar la seva resposta des d’una mirada respectuosa i comprensiva, entenent que aquella elecció no era només una resposta dins d’una activitat, sinó una possible expressió simbòlica d’un malestar emocional que necessita ser escoltat i acompanyat.

També hi han hagut moments molt potents amb un altre infant amb TEA i dificultats conductuals, però que sí que té llenguatge oral i comunicació funcional. Aquest ha connectat molt amb tota la proposta i especialment amb la simbologia emocional, participant activament en les activitats i verbalitzant les seves emocions. El paral·lelisme entre els infants que sí que disposen de comunicació funcional i els que encara no la tenen m’ha ajudat a entendre millor la importància d’adaptar les propostes segons el nivell comunicatiu, sensorial i emocional de cada infant.

En canvi, la resposta dels dos bessons amb TEA sever ha estat molt més complexa. Durant la sessió, sobretot el nen ha estat molt desregulat. Mossegava objectes, estirava els cabells de les mestres i buscava principalment moviment i contenció física. La seva germana també ha estat molt desregulada i ha presentat una fixació constant amb baixar les escales i mossegar objectes. Encara que en alguns moments puntuals han mirat els pictogrames o han fet alguna gestualització davant del mirall, ràpidament han necessitat sortir de l’espai perquè començaven a brotar. La vetlladora ha hagut d’emportar-se’ls diverses vegades per ajudar-los a regular-se.

Davant d’aquesta situació, s’ha acordat provar de fer una implementació més individualitzada amb ells dos a la tarda, en un espai més tranquil i amb menys estímuls. Tot i això, després de dur a terme aquesta adaptació, tampoc han mostrat gaire receptivitat. Aquesta situació m’ha generat molta contradicció interna perquè, des d’un inici, la implementació a I4 s’havia prioritzat precisament pels dos bessons, però alhora considero que el programa no ha estat dissenyat per a infants amb un autisme tan sever i sense comunicació funcional.

En relació amb els objectius plantejats al REPTE 3, considero que en aquesta primera sessió s’ha començat a assolir especialment l’objectiu d’afavorir la identificació i el reconeixement de les emocions pròpies i dels altres. La resposta positiva dels infants davant dels pictogrames, el mirall de les emocions, l’emocionòmetre i els pots de les emocions mostra que la proposta ha facilitat una primera aproximació al llenguatge emocional. També s’ha començat a assolir l’objectiu de millorar la participació de tot l’alumnat dins l’aula ordinària, ja que la metodologia per racons ha permès que la majoria dels infants poguessin participar des de les seves possibilitats. Tot i això, aquest assoliment ha estat parcial en el cas dels dos bessons amb TEA sever, ja que la seva participació ha estat molt limitada i ha evidenciat la necessitat d’introduir ajustos més funcionals i comunicatius abans de treballar les emocions d’una manera més simbòlica.

A nivell d’avaluació del procés, considero que aquesta primera sessió ha estat positiva pel que fa a la resposta general del grup, la participació, la comprensió de la simbologia emocional i l’ús dels materials. Com a evidències observables, puc destacar l’associació correcta dels pictogrames amb les emocions, la participació activa en els racons, les verbalitzacions dels infants durant la rotllana i les respostes emocionals significatives que han aparegut en l’activitat dels pots. Alhora, també s’ha evidenciat que la proposta necessita ajustos importants per a l’alumnat amb necessitats més severes, especialment quan no hi ha llenguatge oral ni comunicació funcional.

Posteriorment, he compartit aquesta situació amb la psicopedagoga del centre i ella mateixa ha verbalitzat que potser no era el moment adequat perquè participessin en aquesta intervenció. Aquest fet m’ha generat certa disharmonia amb la planificació inicial, però també m’ha ajudat a entendre que intervenir no és forçar processos, sinó saber adaptar-se a les necessitats emocionals reals dels infants. Cal destacar que la psicopedagoga i tutora de pràctiques no ha estat present durant l’assessorament i la implementació del programa a l’aula en les sessions respectives. Considero que hauria estat important que hi pogués estar present per facilitar i poder rebre un retorn sobre la meva pràctica psicopedagògica, així com possibles orientacions o canvis en la intervenció.

Com a proposta de millora, seria important incorporar els pictogrames emocionals al comunicador, és a dir, a la tauleta amb suport de pictogrames i veu, dels dos infants amb TEA sever. I sobretot prioritzar primer una tasca més comunicativa i funcional abans d’introduir activitats emocionals més abstractes. Aquesta experiència m’ha fet prendre consciència i constatar que, moltes vegades, la teoria inclusiva s’ha d’adaptar profundament a la realitat concreta de cada infant i tenir en compte el seu context evolutiu, comunicatiu, sensorial i personal.

A nivell personal, aquesta primera implementació m’ha ajudat a entendre que una proposta pot funcionar molt bé amb la majoria del grup i, alhora, no ser suficient per donar resposta a determinats infants. Aquesta idea m’ha resultat molt important perquè m’ha fet revisar el meu propi rol professional. Com a futura psicopedagoga, no es tracta només de valorar si una activitat “funciona” o “no funciona”, sinó d’analitzar per què funciona amb alguns infants, per què no amb altres i quins ajustos caldria fer per respectar millor les seves necessitats. Per aquest motiu, considero que aquesta sessió ha estat una primera experiència molt significativa, tant per les evidències positives recollides com per les dificultats que han aparegut.

Finalment, adjunto algunes imatges per compartir amb vosaltres sobre aquest procés!