Al llarg de la meva estada al centre, he anat descobrint que, més enllà dels continguts curriculars, hi ha un element que travessa el dia a dia de l’aula i que sovint passa desapercebut: les emocions. No perquè no hi siguin, sinó perquè, en molts moments, no sabem com acompanyar-les.

A les aules d’Infantil i de Cicle Inicial, he pogut observar situacions en què alguns infants es desregulen fàcilment, mostren conductes disruptives o tenen dificultats per expressar què els passa. Aquestes situacions no només afecten l’infant, sinó també el clima d’aula i les relacions que s’hi construeixen. Però el que més m’ha interpel·lat és veure com aquestes dificultats es fan encara més evidents en l’alumnat amb necessitats educatives específiques, especialment en infants amb TEA, per als quals reconèixer, expressar i regular les emocions esdevé un repte encara més complex.

Davant d’aquesta realitat, vaig començar a preguntar-me si el problema era realment dels infants o si, en part, era del sistema que no sempre els ofereix les eines necessàries per comprendre’s emocionalment. Aquesta reflexió m’ha portat a entendre que no es tracta d’intervenir només sobre conductes concretes, sinó de fer un canvi de mirada: passar d’un model reactiu, que actua quan el conflicte ja ha aparegut, a un model preventiu que posa les emocions al centre del procés educatiu.

És en aquest punt on neix la meva proposta d’intervenció psicopedagògica. Una proposta que no se centra únicament en l’alumnat amb TEA, sinó que parteix d’una mirada inclusiva, entenent que treballar les emocions és una necessitat de tot el grup. L’objectiu és oferir al professorat eines i estratègies per acompanyar aquest procés dins l’aula ordinària, fent de l’educació emocional un element estructural i no puntual.

La proposta s’organitza en tres grans blocs: el reconeixement, l’expressió i la regulació emocional. Aquesta seqüència no és casual, sinó que respon a una idea molt clara: no podem regular allò que no sabem identificar, ni expressar allò que no entenem. Per això, es planteja un treball progressiu que acompanya els infants des de la presa de consciència emocional fins a la gestió d’aquestes emocions en situacions quotidianes.

A nivell personal, aquest procés m’ha fet replantejar el meu rol com a futura psicopedagoga. Ja no es tracta només de detectar necessitats o dissenyar intervencions, sinó d’acompanyar processos de canvi dins del centre, construint conjuntament amb el professorat i donant sentit a allò que passa a l’aula. Entenc, cada vegada més, que educar també és educar emocionalment, i que sense aquest treball, qualsevol aprenentatge queda incomplet.

Iniciar aquest període de pràctiques ha estat, per a mi, molt més que un requisit acadèmic. És un moment que visc amb una barreja d’il·lusió, respecte i també certa incertesa. Il·lusió per poder apropar-me a la realitat educativa des de dins, des de la quotidianitat d’un centre; respecte per la complexitat que implica intervenir en contextos reals; i incertesa perquè sé que em trobaré amb situacions que no sempre tindran respostes clares.

Arribo a les pràctiques amb una mirada construïda des de la reflexió teòrica, però amb la necessitat profunda de contrastar-la amb la realitat. Sento que aquest és el moment de començar a donar forma a la meva identitat com a futura psicopedagoga, no només des del que sé, sinó des del que soc capaç d’observar, escoltar i comprendre.

Pel que fa a les meves expectatives, una de les principals és poder entendre el funcionament real de la intervenció psicopedagògica dins d’un centre educatiu. M’interessa especialment veure com es construeixen les relacions entre els diferents agents: alumnat, famílies, docents i serveis externs. Sovint, des de la teoria, aquestes relacions es presenten de manera estructurada, però intueixo que en la pràctica estan plenes de matisos, tensions i equilibris constants.

També espero poder desenvolupar una mirada més sistèmica. És a dir, anar més enllà del cas individual i entendre com el context influeix en cada situació. M’agradaria aprendre a llegir el centre com un sistema viu, en el qual cada acció té un impacte en el conjunt.

Una altra expectativa important és poder participar, encara que sigui de manera progressiva, en processos reals d’observació, detecció de necessitats i proposta d’intervencions. No tant des d’un rol protagonista, sinó des d’una actitud d’aprenentatge, d’escolta i de construcció compartida. Considero que aquest procés m’ajudarà a guanyar seguretat i criteri professional.

Alhora, també em plantejo aquest període com una oportunitat per revisar-me. Per qüestionar idees prèvies, per reconèixer límits i per identificar aquells aspectes que necessito seguir treballant. Entenc les pràctiques com un espai on equivocar-se també forma part de l’aprenentatge.

Pel que fa a la meva presentació, em defineixo com una persona implicada, sensible a les realitats educatives i amb una clara vocació per contribuir a una educació més inclusiva i humana. Dona molta importància a les relacions, a l’acompanyament emocional i a la necessitat de generar espais de confiança. Crec fermament que darrere de cada dificultat hi ha una història que necessita ser escoltada.

M’agradaria poder aportar al centre una mirada respectuosa, oberta i reflexiva. No amb la voluntat de canviar res de manera immediata, sinó d’entendre primer per poder, més endavant, contribuir de manera significativa.

Per aquest motiu, inicio aquestes pràctiques amb la sensació que són una oportunitat per créixer, no només com a professional, sinó també com a persona. I amb el desig que aquest procés em permeti apropar-me una mica més a la psicopedagogia que vull construir.